Dietari #2: ¿hacia dónde me llevas, vida?

Abril de 1956

Hace ya tiempo que le estoy dando vueltas a la idea de irme una temporada a casa de mis tíos. Aún así, el tomar esta decisión me está costando, ya que dejaría a mis padres y hermanos.

Soy la mayor de cinco hermanos y me siento bastante responsable de ellos. Cuando mis padres se van a trabajar, yo me ocupo de cuidarlos, aunque también debo hacer tareas en el campo, cosa que ya me acaba cansando. Mis tías Elvira y Brígida se ocupan de la casa y también de mis hermanos más pequeños hasta que llega mi madre.

Mis tíos me dicen que en Barcelona estaré bien en su casa, con ellos y mis primas, y que allí tendré posibilidades de estudiar, ya que aquí es francamente difícil, porque las escuelas están muy lejos y me tendría que quedar a dormir en la ciudad. Mis padres no quieren dejarme sola, aparte de que tampoco disponemos de recursos económicos para poder facilitarme mis estudios. 

Mi padre cree que las mujeres tienen que quedarse en casa y ayudar en las tareas domésticas, pero yo no me veo toda la vida en un pueblo de Galicia cuidando del ganado y las tierras.

Agosto de 1956

Han venido mis tíos Jesús y Emilia de vacaciones a casa y están intentando convencer a mis padres para llevarme con ellos. Mis primas son más pequeñas que yo, pero nos lo pasamos muy bien juntas. No paran de contarme cosas del colegio y de todos los amigos que tienen. La verdad es que cada vez me apetece más irme con ellos.

Septiembre de 1956

Por fin llega septiembre, preparo mi maleta con las pocas cosas que tengo y me voy con mis tíos. La despedida es difícil, pero la ilusión por empezar algo nuevo es mucho más fuerte. Mis tíos ya me han reservado plaza en un centro de costura. Allí pasaré nueve meses estudiando un oficio.

Cuando termine…¿volveré al pueblo?

Escrit per I. López (B2C)

Dietari #1: aquell trist palet

20 de novembre, 1965

Avui la Julia m’ha preguntat per què el nom de la seva mare té un “palet estrany” damunt de la “u” i el seu no en porta, si s’escriuen amb les mateixes lletres.

No li puc dir a una nena de sis anys que aquest “palet estrany” està prohibit quan s’escriu el seu nom. Com li expliques que no es pot dir Júlia perquè sona “massa català”? Com defineixes, tan sols, el que vol dir “massa català”, i afirmes que és dolent? Com mires als ulls a una nena de sis anys, amb la innocència més pura que has vist mai, i li intentes fer creure que l’odi a l’altre és tot el que està bé? Que si l’altre no estima, respecta i manté unida la nació no mereix existir? Que el seu nom no pot portar accent, perquè si en portés ja no formaria part de la una, grande y libre? Que ella, pel fet de ser ella i no ell, sempre estarà per sota de, que no servirà per a res sense dependre de, que la docilitat és el seu estat per naturalesa i que no té dret a pensar, decidir, parlar, votar, estimar, riure i viure com mereix?

Ser mestra sempre ha estat la meva vocació. Quan era petita somiava en passar-me hores explicant històries, per arribar a altres persones i transmetre’ls el meu amor etern a la vida, al conèixer, al pensar, al saber i a l'estimar. Però en aquell temps, quan jo anava a l’escola, tot era molt diferent. Vaig créixer amb la idea que hem vingut a aquest món per compartir; compartir tot el que tinguem per créixer junts. Tenia mestres que em transmetien tot allò que somiava traslladar en un futur a nenes i nens per construir un món fratern, però quan va arribar el moment vaig haver de pensar si realment volia endinsar-me en una tasca que ja no es corresponia amb el meu somni. 

Com a filla de la derrota no pots formar part d’allò que ha vençut perquè quan portes el desig de transgredir per bandera és impossible formar part de la maquinària de qui no t’ho deixa fer. Tot i així, en el moment de triar sempre anteposes la possibilitat de canviar que la conformitat, i és el que vaig decidir fer jo. Per molt que sabés que allò al qual m’havia d’enfrontar era una maquinària malvada, perversa i infame, també sabia que no la canviaríem mai si no hi hagués algú disposat a entrar-hi per desafiar-la des de les seves arrels. 

L’única cosa que pot fer canviar les estructures de poder és la presa de consciència dels qui aquestes oprimeixen, i jo no volia formar-ne part sense tenir molt clar que les persones a qui hagués de mostrar el camí tindrien les eines per dubtar de tot i ser crítics amb el món que els envolta. 

He pensat moltes vegades que jo no seria aquí si no fos per la poca esperança que tinc en despertar una espurna en la consciència d’alguna ment jove. Sempre he hagut de ser molt discreta, amagar el contrabandisme de verbs clandestins, d’expressions agitadores, de subjectes en català, de paraules feministes, insurrectes, vives i subversives. Ser filla de la derrota et porta a mantenir-te fidel i no cedir. Aleshores vaig decidir que si jo havia nascut per alguna cosa era per a ser desobedient i que les nenes que tingués la sort d’ensenyar serien rebels, decidides, i valentes, per elles i per totes les que no podrien ser-ho mai.

Aleshores he mirat a la Julia, l'he abraçat molt fort, i amb l’esperança que recordi aquestes paraules per sempre li he dit “el teu nom no té palet perquè la mama no ho ha pogut triar. Lluita sempre perquè tu puguis triar si el de la teva filla en portarà o no.”

Escrit per P. Delgado (B2H)