Dietari #1: aquell trist palet

20 de novembre, 1965

Avui la Julia m’ha preguntat per què el nom de la seva mare té un “palet estrany” damunt de la “u” i el seu no en porta, si s’escriuen amb les mateixes lletres.

No li puc dir a una nena de sis anys que aquest “palet estrany” està prohibit quan s’escriu el seu nom. Com li expliques que no es pot dir Júlia perquè sona “massa català”? Com defineixes, tan sols, el que vol dir “massa català”, i afirmes que és dolent? Com mires als ulls a una nena de sis anys, amb la innocència més pura que has vist mai, i li intentes fer creure que l’odi a l’altre és tot el que està bé? Que si l’altre no estima, respecta i manté unida la nació no mereix existir? Que el seu nom no pot portar accent, perquè si en portés ja no formaria part de la una, grande y libre? Que ella, pel fet de ser ella i no ell, sempre estarà per sota de, que no servirà per a res sense dependre de, que la docilitat és el seu estat per naturalesa i que no té dret a pensar, decidir, parlar, votar, estimar, riure i viure com mereix?

Ser mestra sempre ha estat la meva vocació. Quan era petita somiava en passar-me hores explicant històries, per arribar a altres persones i transmetre’ls el meu amor etern a la vida, al conèixer, al pensar, al saber i a l'estimar. Però en aquell temps, quan jo anava a l’escola, tot era molt diferent. Vaig créixer amb la idea que hem vingut a aquest món per compartir; compartir tot el que tinguem per créixer junts. Tenia mestres que em transmetien tot allò que somiava traslladar en un futur a nenes i nens per construir un món fratern, però quan va arribar el moment vaig haver de pensar si realment volia endinsar-me en una tasca que ja no es corresponia amb el meu somni. 

Com a filla de la derrota no pots formar part d’allò que ha vençut perquè quan portes el desig de transgredir per bandera és impossible formar part de la maquinària de qui no t’ho deixa fer. Tot i així, en el moment de triar sempre anteposes la possibilitat de canviar que la conformitat, i és el que vaig decidir fer jo. Per molt que sabés que allò al qual m’havia d’enfrontar era una maquinària malvada, perversa i infame, també sabia que no la canviaríem mai si no hi hagués algú disposat a entrar-hi per desafiar-la des de les seves arrels. 

L’única cosa que pot fer canviar les estructures de poder és la presa de consciència dels qui aquestes oprimeixen, i jo no volia formar-ne part sense tenir molt clar que les persones a qui hagués de mostrar el camí tindrien les eines per dubtar de tot i ser crítics amb el món que els envolta. 

He pensat moltes vegades que jo no seria aquí si no fos per la poca esperança que tinc en despertar una espurna en la consciència d’alguna ment jove. Sempre he hagut de ser molt discreta, amagar el contrabandisme de verbs clandestins, d’expressions agitadores, de subjectes en català, de paraules feministes, insurrectes, vives i subversives. Ser filla de la derrota et porta a mantenir-te fidel i no cedir. Aleshores vaig decidir que si jo havia nascut per alguna cosa era per a ser desobedient i que les nenes que tingués la sort d’ensenyar serien rebels, decidides, i valentes, per elles i per totes les que no podrien ser-ho mai.

Aleshores he mirat a la Julia, l'he abraçat molt fort, i amb l’esperança que recordi aquestes paraules per sempre li he dit “el teu nom no té palet perquè la mama no ho ha pogut triar. Lluita sempre perquè tu puguis triar si el de la teva filla en portarà o no.”

Escrit per P. Delgado (B2H)