Dietari #10: la lluita per una millor vida

Maig 1951

Tinc 14 anys, i avui per primer cop deixo enrere el poble on m’he criat. Avui agafo un tren que em portarà una nova vida, me’n vaig a la gran ciutat, a Barcelona. Simplement els meus pares volen una millor vida per a mi, mentre ells es queden amb la resta de la familia al poble, jo començo una nova vida. Però ells saben que tornaré a visitar-los, sempre hem estat molt propers.

Setembre 1951

El que em pensava que seria un nou començament ha acabat sent el meu pitjor maldecap. La casa al carrer Princesa que els meus pares m’havien parlat tan bé, on vivien uns familiars llunyans però molt amables ha resultat ser mentida. He acabat tornant a casa amb por, molta por. El barri no era tan idílic com me’l van plantejar: a partir de les 17 era millor no sortir. I els familiars… Prefereixo no pronunciar-me, però no els tornaré a veure mai més. Encara que amb molta pena, torno a Cihuela, el meu petit poble de Soria, però almenys un cop més a prop de la meva família.

Abril 1954

Qui m’ho diria! Torno a Barcelona, una segona oportunitat a la ciutat. El meu tiet Jesús ha trobat treball a una fàbrica de sabons, i no es pot desaprofitar aquesta situació. Ell i la seva dona, els quals no han tingut cap descendència, comencen a fer les maletes i la seva alegria ilumina a la resta de la familia. Però més m’ilumina a mi quan m’ofereixen anar amb ells. Encara que molt feliç, el meu estómac es remou només de pensar en la experiència anterior, però com que ells, no puc desaprofitar-ho, així que el mes que ve agafem els tres un tren cap a Barcelona.

Maig 1954

Qui em diria a mi que amb 17 anys estaria treballant a una casa. No he anat a viure amb els meus tiets, he estat d’interina en aquesta casa desde que vaig arribar, però no em puc queixar. Són gent estirada però molt amables, molt més que aquells familiars. Treballo de 8 a 20 i el sou no és el deseable, però pitjor ho estaria passant a Cihuela. No obstant, trobo a faltar a la meva família. Últimament m’arriben cartes d’un poble al costat del meu amb el nom de Lucio Vicioso, què estrany! Jo no conec a ningú amb aquest nom. Continuo llegint i és amic d’un amic del poble, què simpàtic!

Agost 1954

L’última carta que em va arribar del Lucio deia que vindria a visitar-me a Barcelona, i aquí estic, preparant-me per veure’l, estic molt nerviosa.

Novembre 1954

Fa molt que no escric aquí, però tot va sortir bé. El Lucio ha trobat treball aquí i jo he deixat de treballar a la casa, i estem en procés de comprar-nos un pis i així poder donar la oportunitat als familiars de que vinguin a visitar, i fins i tot, quedar-se fins trobar una vida estable a la gran ciutat. 

Escrit per L. Vázquez (B2C)