Dietari #13: dos ànimes valentes

L'àvia Amèlia
Vaig néixer l’any 1945 a Baena, Andalusia. Recordo una bona infància al poble, em divertia tant amb els meus germans com amb les meves amigues. Érem cinc germans a casa, aquest era un dels motius pels quals ma mare no treballava. Ella s’encarregava de cuidar-nos a tots cinc i de fer les múltiples tasques domèstiques de casa. Per consegüent, el sou principal l’aconseguíem gràcies al meu pare, qui treballava al camp. Tanmateix, la cosa va canviar de mica en mica, tots els fills vam anar incorporant-nos a la vida laboral. Així doncs, després de fer la comunió als meus set anys i havent après el més bàsic, vaig deixar els estudis i vaig començar el meu primer treball. Vaig començar embolicant troques de dilluns a divendres, rebent un sou de deu pessetes. Tot i que no era massa, podia contribuir i ajudar als meus pares. Més tard, vaig passar a treballar per un sastre, ell em va ensenyar l’ofici: com d’orgullosa em vaig sentir quan vaig aprendre a confeccionar una jaqueta d’homes! Això sí, he de dir que el fet de treballar no em privava de sortir amb els meus amics de tant en tant. Precisament en una d’aquestes quedades vaig conèixer a en Lázaro. A poc a poc, vam enamorar-nos; no obstant això, ell va haver de marxar a la mili. En tornar, el seu cunyat va oferir-li un treball sòlit i ben pagat a Barcelona, era una molt bona oferta a la qual no podia dir que no.  Durant sis o set anys vam mantenir la relació a distància, veient-nos un parell de vegades a l’any. Ambdós estalviàvem per comprar-nos un pis a Barcelona. Quan per fi vam aconseguir prou diners em va tocar a mi deixar el meu poble. Així doncs, vaig agafar el tren i vaig dirigir-me cap a la meva nova vida, una vida a Barcelona, on em casaria amb el meu xicot i en tindria cinc fills.

L'avi Lázaro

Vaig néixer l’any 1939 a Baena, Andalusia. Recordo que la meva infància al poble va ser bastant dura, van ser anys de molta necessitat i pocs diners. Des de petit vaig aprendre com era d'important treballar, veia com els meus pares ho fèiem dia a dia, fent llargues jornades per poder alimentar, encara que fos de males maneres, als seus cinc fills. Amb el pas del temps vaig descobrir que no sempre havia estat així. Abans de la guerra civil el meu avi per part de mare havia estat el jutge del poble i l’altre havia estat propietari d’un bar amb molta clientela. Tanmateix, l’arribada de la Guerra Civil va canviar-ho tot i va fer que el dia a dia fos molt més difícil. Va ser doncs quan vaig adonar-me de les grans mentides i les promeses falses que molta gent havia dit: després de la guerra Espanya serà un nou país, estarem molt millor! Tot això no eren més que mentides, la situació de la postguerra va ser precària i no precisament feliç. Encara que la feina mai va faltar, els sous que es rebien eren molt baixos per a poder mantenir a una família; per aquest motiu, vaig deixar l’educació una vegada havent adquirit els coneixements bàsics i vaig començar a treballar. Recordo que treballar era com una competició: qui més treballava, més li pagaven. En conseqüència, hi havia certa tensió entre els companys, ja que cadascú volia treballar més que els altres per rebre més diners a l’hora de repartir el sou. La feina suposava llargues jornades, molta suor i sacrifici, tot per un sou que amb sort t’arribava per comprar el més bàsic. 

Després d’haver conegut una noia molt eixerida i interessant (Amèlia), vaig haver d’anar a la mili. En tornar, el marit de la meva germana, que era contractista, em va oferir un ofici com a paleta a Barcelona. Realment, estava molt ben pagat, per aquesta raó vaig accedir-hi. En arribar vaig allotjar-me en casa de ma germana i durant sis o set anys vaig estar treballant de valent per estalviar els diners necessaris per a comprar-me un pis i casar-me amb la meva estimada. Quan vaig aconseguir-ho, l’Amèlia va venir-se'n a Barcelona i, tot i que al principi va ser dur per ella, ja que no veia a la seva família, va acabar acostumant-s’hi. De mica en mica els nostres estalvis van anar augmentant, igual que la nostra família. Vam tenir cinc meravellosos fills, als quals vam intentar transmetre’ls els nostres valors: la importància de treballar i ser conscients que el més important és tenir un sostre sota el qual viure i un plat a taula ple de menjar.

Escrit per C. Cubero (B2C)