Era l'any 1919, i la meva vida com a treballadora a Barcelona estava marcada per la duresa de les jornades laborals i les difícils condicions en què les fàbriques ens tenien submergits. El meu nom és Maria, i dia rere dia, amb els meus companys, m'enfrontava a l'explotació a la fàbrica tèxtil on treballava.
La Canadenca, una gran empresa tèxtil que havia arribat a Espanya des del Canadà, controlava les nostres vides en els torns de treball i els salaris. No obstant això, les flames de la resistència van començar a cremar als cors dels obrers.
De la mateixa que em passava a mi, també molts dels meus companys van optar per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en busca de condicions laborals més justes. Aquest sindicat va proclamar la vaga de la Canadenca, que es va convertir en un punt d'inflexió en la nostra lluita per drets laborals. Les tensions augmentaven, i el pistolerisme, aquesta pràctica de contractar matons per reprimir les vagues, es feia cada cop més evident. En la fàbrica el sindicat groc intentava guanyar-se la confiança d'alguns companys, prometent millores il·lusòries mentre minava la força dels sindicats autèntics que buscaven un canvi real.
Cada cop nosaltres, les dones, ens podíem permetre jugar un paper crucial en aquesta lluita. L'Associació Nacional de Dones Espanyoles era un espai on ens podíem organitzar i expressar les nostres demandes específiques.
Escrit per H. Serrano (B2H)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada