La pel·lícula Germinal (1993), del director Claude Berri, narra la història de l'escriptor Émile Zolá amb la presentació de la societat francesa de 1885 dividida entre treballadors i ganduls. De manera sintètica, s'explica la història d'un home que arriba a una petita regió francesa. És aquesta nova arribada la que fa a l'espectador introduir-se també des d'un inici en la trama, com si fos el personatge principal.
Al llarg d'aquesta pel·lícula es traten diversos temes dels quals es podrien redactar desenes de pàgines: el tracte i percepció de la dona, les dures condicions de trabll, entre d'altres. Tot i així, em centraré en les reflexions dels personatges i el moviment que aquests inicien per tal de crear-ne la meva opinió.
El problema principal surt a la llum en conèixer les condicions dels treballadors i com aquestes empitjoren amb el pas del temps, tant en qüestions de salari, com de seguretat, sanitat i, fins i tot, de dignitat humana. El proletariat no es mostra indiferent davant d'aquesta situació, i per això és el personatge principal i nou arribat (el maquinista), costumat a un nivell de vida diferent, qui decideix iniciar un moviment amb el qual recaptar diners per revolucionar-se. Segons ell, s'ha de construir un món nou i molt més just legalment: s'han d'unir per dictar les seves pròpies lleis. Davant aquesta proposta, un personatge, un personatge secundari pronuncia les següents paraules colpidores:
- Augmentar els salaris en el marc d'una economia capitalista és un somni. Els obrers només tenen dret a menjar pa dur i fer nens. És una llei sòlida que es basa en l'equilibri de les panxes buides. És una condemna perpètua de fam i de misèria. S'ha de destruir tot: anarquia i res més!
És aquest home, qui deixa sortir un nou pensament. No considera que la pujada dels sous sigui una opció, coneix la seva realitat on no tenen accés als seus desitjos i esmenta que l'única sortida possible és l'anarquia. Escoltant i reflexionant sobre aquestes paraules, no considero que sigui la millor opció. És necessari dir també que mai no he hagut de treballar per poder menjar, atès que sempre he tingut totes les meves necessitats cobertes. No obstant això, valoro el que tinc i em puc fer una idea del que era viure en aquelles circumstàncies. Encara que a mi no m'hagi faltat mai res, els meus avis sí que van haver de treballar dia i nit per aconseguir la vida que tenen ara i garantir també la de la resta de la família. Des que tinc record això sempre ha estat així. En certa manera m'amoïna que les següents generacions no tinguin aquests referents que els recordin com es vivia no fa tant de temps.
Per concloure, la pel·lícula finalitza amb unes paraules per part del protagonista mentre se'n va del poble en què ha viscut aquells llargs mesos. El seu últim discurs transmet una quantitat d'informació que considero essencial. Es parla de la unió de milions de treballadors, de la presa del poder i la justícia. Es defensa el creixent i irrefrenable desig de germinar conjuntament fins a fer explotar la terra.
Escrit per L. Hontoria (B2H)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada