25 de Setembre de 1941
Avui marxo cap a Barcelona, la gran ciutat. Haig d’admetre que m'espanta una mica, però com ma germana ja fa anys va marxar i ara té una familia preciosa, confío en que em recolzaran en aquest nou procés.
Al poble em diuen que aprofiti aquesta gran oportunitat, no tots els nens poden marxar o estudiar, i jo amb 14 anys em disposo a anar a la gran ciutat a continuar els meus estudis. Trobaré a faltar a la meva família, deixo enrere gent que estimo i m’estima. Espero que quan no hagi d’estudiar pugui tornar de visita al poble.
A l’estació m'esperava l’Isabel, ma germana, amb les seves filles, Isabel i Mari Cruz, amb les que viuria al carrer La Maquinista, al barri de la Barceloneta. De camí, mentre elles m’explicaven com podien el que feien a Barcelona i com era la vida allà, jo no podia parar de mirar els carrers. Venint d’un petit poble de Soria aquesta ciutat amb edificis, botigues i cotxes per tot arreu semblava un altre món, però no gaire diferent al que ja m’imaginava, entre les fotografies que rebia per part de l’Isabel quan va marxar i com la gent descriu les grans ciutats, veure Barcelona en persona era com donar vida a tota una imaginació.
Juny de 1942
Em trobo acabant el primer curs, en acabar marxaré al poble, ja fa temps que no hi vaig i els trobo a faltar. Passaré l’estiu allà ajudant a la família amb el camp, per molt que hagi marxat no significa que no hagi d’ajudar, però jo encantat, és una feina dura però agradable. Em quedaré fins al setembre, quan tornaré a Barcelona a començar el pròxim curs.
Agost de 1957
Fa massa que no escric, la vida ha canviat molt, vaig acabar els estudis i vaig conseguir treball de farmacèutic, els companys de l’associació son quasi com família. Parlant de familia, ja fa molts anys que no visc amb l’Isabel, quan vaig poder pagar el meu primer pis vaig marxar i, va començar a venir altra gent del poble a casa meva, ara era responsabilitat meva donar la mateixa oportunitat que jo.
Fa uns mesos que surto amb una noia del poble del costat, però no puc treure-li l’ull a la Felicidad, ella ha estat tota la vida al poble, és una mica més jove que jo, i durant aquests últims dies ens hem estat veient mentre ella pasturava amb el bestiar i jo treballava a les terres. Avui m’he animat a preguntar-li si vol sortir amb mi, almenys donar-me una oportunitat de conèixer-la. El que no m’esperava és que em retragués aquesta curta relació amb aquella noia. Jo li he assegurat que si em dona una oportunitat la deixo, sé que val la pena, encara que no conec la raó. Al final crec que la he convençut.
La meva estància al poble està acabant, aviat hauré de tornar a la ciutat, però aquest cop molt més feliç, ella, la Felicidad, ha acceptat a venir amb mi. No sembla molt angustiada, doncs ella ja ha estat vivint a Madrid cuidant cases, tot i que no coneix Barcelona, sap com és la vida a la gran ciutat. Espero que tot surti bé i, qui sap, potser fins i tot acabem formant una família.
Escrit per L. Lorenzo (B2C)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada