La meva experiència durant la vaga de la Canadenca de 1919 va deixar una gran empremta en la meva memòria. El meu nom és Emma García, i des de ben petita he estat compromesa en la lluita pels drets laborals i socials de les persones, convertint-me en una forta i constant defensora del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).
Provinent d’una família obrera de Barcelona, no podia seguir veient les condicions inhumanes de treball a la fàbrica coneguda com “La Canadenca”. Aquesta era coneguda pels baixos salaris, per les jornades esgotadores i per l’explotació que la gent treballadora havia de patir. Això va ser la gota que va fer vessar el got i el causant de les flames que van encendre les protestes. Juntament amb els companys del partit polític al qual pertanyia, ens vam unir a la vaga amb l’esperança de millorar les nostres condicions laborals.
Aquest conflicte va ser causant d’una violència social, materialitzada en el fenomen del “pistolerisme”. Els pistolers contractats pels empresaris i les autoritats ens van ofegar la nostra lluita amb la violència. Aquests van ser els causants de l’assassinat de dirigents obrers i d’empresaris a càrrec de determinats grups d’acció dels sindicats obrers. Tot i això, enmig d’aquest caos, el compromís amb la meva causa és va fer encara més gran i fort.
Com a activista, vaig treballar per resistir a la violència dels pistolers. Els sindicats, especialment els coneguts com “sindicats grocs”, van formar grans tensions dins del moviment treballant juntament amb els empresaris i les autoritats. En aquest moment la meva lluita va ser doble.
Tot i que la vaga de la Canadenca no va satisfer totes les nostres reivindicacions, vam aconseguir un augment salarial, una jornada de 8 hores, readmissió d’acomiadats i llibertat per als detinguts.
Escrit per L. López (B2H)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada