Les inquietuds que teníem havien arribat al punt d’encendre la metxa de la revolució. En el meu cas, com a mare, sempre havia intentat donar el millor de mi per a les meves filles, tot i que això impliqués nits sense dormir, dies sencers treballant i entregar-los la meva vida. Una cosa és sacrificar-te tu i l’altra és veure com les persones que més estimes també pateixen els efectes d’un sistema opressor i injust.
Quan arribes al punt de desesperació absoluta, t’agafes a qualsevol taula de salvació. I la meva va arribar-hi de la manera més inesperada. Un dia, quan començava el meu torn a la fàbrica, una companya -de la qual no sabia ni el nom- em va entregar un sobre amb el segell de l’empresa. Era igual al que van lliurar a la meva germana quan la van acomiadar, feia ja dos anys. No sabia si sentir por o allegeuriment. “S’ha acabat. Per fi s’ha acabat”, vaig pensar.
Vaig decidir amagar-me una mica per obrir-lo, i així m’estalviava la vergonya que tothom sabés què hi havia escrit. Per a la meva sorpresa, s’hi llegia:
“Sabem que ets de les nostres. Vine aquesta tarda a la direcció que trobaràs a sota. Les teves filles també hi seran ben acollides. Som la teva única esperança.”
Però no estava signat per l’empresa; estava signat amb unes lletres que jo ja havia vist, però encara no sabia què volien dir: CNT. Vaig confiar cegament en la persona que m’hagués enviat aquest missatge; i vaig decidir que aniria a veure’ls. Al cap i a la fi, què tenia a perdre?
Vaig estar allà unes cinc hores, conversant amb tota mena de gent. Es tractaven com germans i van escoltar atentament tot el que jo tenia a explicar. Moltes de les dones que hi havia sentien el mateix que jo: la ràbia de veure com els seus fills eren explotats a canvi del lucre dels altres, la culpa de no poder fer-hi res si vols que mengin i la necessitat d’un canvi imminent.
Van explicar-me que en tres dies tot allò canviaria, i que estaven intentant fer arribar la notícia als màxims possibles, sense que els “de dalt” se n’assabentessin. També em van advertir que si accedia a ser una “dels seus” havia d’entregar-me en cos i ànima a la revolució, ja que “ells” també sabien com defensar-se. El 5 de febrer de 1919 va començar tot.
Tal com m’havien avisat, “ells” també tenien ganes de lluitar, o més ben dit, de frenar la nostra. Havien creat els anomenats “sindicats grocs” per poder fer-nos front, i el conflicte en poc temps va arribar a les armes. Tant ells com nosaltres ja no dubtàvem a fer servir la pistola si calia, i jo vaig posicionar-me en contra de tot això, com és evident, fins que un dia, en un acte de supervivència, el foc va ser la meva única alternativa.
I així, sense adonar-me’n, m’havia convertit en una més de tot aquell engranatge d’estira-i-arronsa, de violència i decadència, i de la impossibilitat de l’humà de vetllar pel que té al costat.
Centre Penitenciari La Model
8 de març, 1919
Escrit per P. Delgado (B2H)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada