A la Barcelona de 1919, els carrers plens de vida amagaven molts secrets i lluites. Entre els edificis industrials que escopien fum negre al cel, hi vivia una noia treballadora que dedicava la seva vida a la fàbrica tèxtil de la ciutat, La Canadenca. Amb els dits gastats i la pell esquinçada per les implacables peces de les imponents màquines, ella era un testimoni viu de l'explotació laboral que omplia la vida dels treballadors.
Els seus ulls mostraven molt de cansament, però també una ardent determinació. Es començava a qüestionar la injustícia que patien dia rere dia. La seva rebeldia es nodria dels murmuris als passadissos, dels crits sords dels companys i companyes que compartien el seu destí. Un dia, en una reunió secreta al costat de la fàbrica, va escoltar com algú parlava d'una organització que lluitava pels drets dels treballadors: la CNT. Es va sumar a les assemblees clandestines, als xiuxiueigs a les cantonades; allò va fer-la més forta, més lliure.
La situació es va tornar més tensa a la fàbrica quan els sindicats grocs, afins a la patronal, van començar a imposar la seva llei. Els treballadors estaven dividits i l'opressió era encara més asfixiant. La nostra protagonista, ara amb una claredat de propòsit renovada, es va enfrontar als sindicats grocs i va defensar amb passió una vida millor quan, al febrer, es va organitzar una gran vaga. Es va posar al capdavant de la protesta, fent front als sindicats grocs i els mercenaris contractats per la patronal. Enmig d'aquest ambient tan hostil el pistolerisme amenaçava més que mai, però amb una valentia que no havia cregut tenir mai, ella va seguir els seus companys de feina a través de carrers plens de tensió i resistència.
La vaga va durar dies, amb enfrontaments constants entre els treballadors i les forces de l'ordre. Moltes vides es van perdre, potser també fins i tot la de la nostra protagonista, però no ho sabrem mai perquè aquestes històries s’obliden. De vegades sembla que ens centrem tant en com construir un futur, que els pilars del passat s’esquerden i cauen, i amb ells també cau el present i es condemna el futur. La flama de determinació i coratge que van forjar els fonaments d’una lluita contra les injustícies s’apaga i ens envaeix una foscor que ens deixa cecs. La gent ja no vol sortir al carrer a cridar: hem acceptat que ens redueixin a cossos que caminen sense sentit, que obeeixen i que condemnen el passat, condemnant-nos a repetir els mateixos errors dels dies que hem deixat enrere.
Tot i que la història d'aquesta valent dona no s'explicarà a les escoles, el vostre avi me la va explicar quan teniu la vostra edat. Em va demanar que us l'expliqués quan em preguntéssiu per la vostra besàvia...
Escrit per S. Urpí (B2H)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada