Dietari #15: les decisions que ens defineixen

25 de Setembre de 1941

Avui marxo cap a Barcelona, la gran ciutat. Haig d’admetre que m'espanta una mica, però com ma germana ja fa anys va marxar i ara té una familia preciosa, confío en que em recolzaran en aquest nou procés.

Al poble em diuen que aprofiti aquesta gran oportunitat, no tots els nens poden marxar o estudiar, i jo amb 14 anys em disposo a anar a la gran ciutat a continuar els meus estudis. Trobaré a faltar a la meva família, deixo enrere gent que estimo i m’estima. Espero que quan no hagi d’estudiar pugui tornar de visita al poble.

A l’estació m'esperava l’Isabel, ma germana, amb les seves filles, Isabel i Mari Cruz, amb les que viuria al carrer La Maquinista, al barri de la Barceloneta. De camí, mentre elles m’explicaven com podien el que feien a Barcelona i com era la vida allà, jo no podia parar de mirar els carrers. Venint d’un petit poble de Soria aquesta ciutat amb edificis, botigues i cotxes per tot arreu semblava un altre món, però no gaire diferent al que ja m’imaginava, entre les fotografies que rebia per part de l’Isabel quan va marxar i com la gent descriu les grans ciutats, veure Barcelona en persona era com donar vida a tota una imaginació.

Juny de 1942

Em trobo acabant el primer curs, en acabar marxaré al poble, ja fa temps que no hi vaig i els trobo a faltar. Passaré l’estiu allà ajudant a la família amb el camp, per molt que hagi marxat no significa que no hagi d’ajudar, però jo encantat, és una feina dura però agradable. Em quedaré fins al setembre, quan tornaré a Barcelona a començar el pròxim curs.

Agost de 1957

Fa massa que no escric, la vida ha canviat molt, vaig acabar els estudis i vaig conseguir treball de farmacèutic, els companys de l’associació son quasi com família. Parlant de familia, ja fa molts anys que no visc amb l’Isabel, quan vaig poder pagar el meu primer pis vaig marxar i, va començar a venir altra gent del poble a casa meva, ara era responsabilitat meva donar la mateixa oportunitat que jo.

Fa uns mesos que surto amb una noia del poble del costat, però no puc treure-li l’ull a la Felicidad, ella ha estat tota la vida al poble, és una mica més jove que jo, i durant aquests últims dies ens hem estat veient mentre ella pasturava amb el bestiar i jo treballava a les terres. Avui m’he animat a preguntar-li si vol sortir amb mi, almenys donar-me una oportunitat de conèixer-la. El que no m’esperava és que em retragués aquesta curta relació amb aquella noia. Jo li he assegurat que si em dona una oportunitat la deixo, sé que val la pena, encara que no conec la raó. Al final crec que la he convençut.

La meva estància al poble està acabant, aviat hauré de tornar a la ciutat, però aquest cop molt més feliç, ella, la Felicidad, ha acceptat a venir amb mi. No sembla molt angustiada, doncs ella ja ha estat vivint a Madrid cuidant cases, tot i que no coneix Barcelona, sap com és la vida a la gran ciutat. Espero que tot surti bé i, qui sap, potser fins i tot acabem formant una família.

Escrit per L. Lorenzo (B2C)

Dietari #14: recordar les arrels

18 de setembre de 1963

Avui fa, més o menys, un any que vaig marxar del meu poble de tota la vida, per poder trobar una millor oportunitat laboral i poder mantenir a la meva dona i al meu fill. Jo vivia en un poble de Terol anomenat Ojos Negros; és el poble on vaig créixer, allà es troba tota la meva família i allà va ser on vaig trobar l’amor i vaig ser pare. En aquests moments, el poble no té problemes de llocs de treball ni econòmics, encara més, és conegut per la província gràcies a la seva mina de ferro. Jo vaig estar treballant en les mines durant un bon temps amb familiars, amics i veïns, però jo hi notava que aquell treball no era per a mi; i de certa manera el destí m’ho va deixar clar, amb la mort del meu tiet mentre hi treballava, a la mina també. Per por de perdre la meva vida, vaig decidir cercar altres alternatives i amb la marxa d’un amic meu molt proper a la gran ciutat, Barcelona, ho vaig tenir clar. A més de la por que hi tenia, el salari no era del tot digne per tot el que m’hi jugava allà i volia donar al meu fill una educació més completa i digna. 

Quan vaig arribar hi vaig trobar un lloc de treball a Correus que a poc a poc em va donar una “base” econòmica, per aquell moment hi vivia amb uns altres familiars que també havien anat a Barcelona des del poble, per tant, les meves despeses no eren tan altes. Aquell Nadal no me'n va quedar un altre que celebrar-ho sense la meva dona i sense el meu fill, que s’havien quedat al poble a casa de la meva sogra; no hi tenia vacances de Nadal, però havia planejat anar el cap de setmana, quan una gran tempesta de neu va caure i vaig decidir que millor no anar-hi. Després d’això, vaig pensar que buscar un altre treball seria el millor, per complementar el meu sou i aconseguir abans que la meva dona i el meu fill, se'n vinguessin amb mi. Vaig començar també a treballar de cambrer, a vegades a netejar i altres tipus de treballs que hi sorgien, ja que sempre intentava dir que hi acceptava. 

Avui és un dia especial, avui hi rebutjo un treball, al meu antic lloc de treball a la mina; els superiors em van dir que durant un any hi guardaven la meva plaça per si hi volia tornar, però crec que m’ha anat força bé com per ara retornar, així que finalment he decidit trucar i informar del fet que no vull retornar a aquell treball. També estic molt emocionat i feliç perquè he fet càlculs i crec que per aquest Nadal, la meva dona i fill ja hi podran vindre i quedar-se per viure i començar una nova vida tots tres.

Finalment, ells hi van poder anar a Barcelona abans del previst, van passar aquell Nadal junts, van comprar un pis, van poder donar-li al seu fill una educació completa, van portar al món una nova vida… I tot allò sense oblidar el lloc d’on venien, que va estar molt present a la seva vida per sempre.

Escrit per S. Rillo (B2C)

Dietari #13: dos ànimes valentes

L'àvia Amèlia
Vaig néixer l’any 1945 a Baena, Andalusia. Recordo una bona infància al poble, em divertia tant amb els meus germans com amb les meves amigues. Érem cinc germans a casa, aquest era un dels motius pels quals ma mare no treballava. Ella s’encarregava de cuidar-nos a tots cinc i de fer les múltiples tasques domèstiques de casa. Per consegüent, el sou principal l’aconseguíem gràcies al meu pare, qui treballava al camp. Tanmateix, la cosa va canviar de mica en mica, tots els fills vam anar incorporant-nos a la vida laboral. Així doncs, després de fer la comunió als meus set anys i havent après el més bàsic, vaig deixar els estudis i vaig començar el meu primer treball. Vaig començar embolicant troques de dilluns a divendres, rebent un sou de deu pessetes. Tot i que no era massa, podia contribuir i ajudar als meus pares. Més tard, vaig passar a treballar per un sastre, ell em va ensenyar l’ofici: com d’orgullosa em vaig sentir quan vaig aprendre a confeccionar una jaqueta d’homes! Això sí, he de dir que el fet de treballar no em privava de sortir amb els meus amics de tant en tant. Precisament en una d’aquestes quedades vaig conèixer a en Lázaro. A poc a poc, vam enamorar-nos; no obstant això, ell va haver de marxar a la mili. En tornar, el seu cunyat va oferir-li un treball sòlit i ben pagat a Barcelona, era una molt bona oferta a la qual no podia dir que no.  Durant sis o set anys vam mantenir la relació a distància, veient-nos un parell de vegades a l’any. Ambdós estalviàvem per comprar-nos un pis a Barcelona. Quan per fi vam aconseguir prou diners em va tocar a mi deixar el meu poble. Així doncs, vaig agafar el tren i vaig dirigir-me cap a la meva nova vida, una vida a Barcelona, on em casaria amb el meu xicot i en tindria cinc fills.

L'avi Lázaro

Vaig néixer l’any 1939 a Baena, Andalusia. Recordo que la meva infància al poble va ser bastant dura, van ser anys de molta necessitat i pocs diners. Des de petit vaig aprendre com era d'important treballar, veia com els meus pares ho fèiem dia a dia, fent llargues jornades per poder alimentar, encara que fos de males maneres, als seus cinc fills. Amb el pas del temps vaig descobrir que no sempre havia estat així. Abans de la guerra civil el meu avi per part de mare havia estat el jutge del poble i l’altre havia estat propietari d’un bar amb molta clientela. Tanmateix, l’arribada de la Guerra Civil va canviar-ho tot i va fer que el dia a dia fos molt més difícil. Va ser doncs quan vaig adonar-me de les grans mentides i les promeses falses que molta gent havia dit: després de la guerra Espanya serà un nou país, estarem molt millor! Tot això no eren més que mentides, la situació de la postguerra va ser precària i no precisament feliç. Encara que la feina mai va faltar, els sous que es rebien eren molt baixos per a poder mantenir a una família; per aquest motiu, vaig deixar l’educació una vegada havent adquirit els coneixements bàsics i vaig començar a treballar. Recordo que treballar era com una competició: qui més treballava, més li pagaven. En conseqüència, hi havia certa tensió entre els companys, ja que cadascú volia treballar més que els altres per rebre més diners a l’hora de repartir el sou. La feina suposava llargues jornades, molta suor i sacrifici, tot per un sou que amb sort t’arribava per comprar el més bàsic. 

Després d’haver conegut una noia molt eixerida i interessant (Amèlia), vaig haver d’anar a la mili. En tornar, el marit de la meva germana, que era contractista, em va oferir un ofici com a paleta a Barcelona. Realment, estava molt ben pagat, per aquesta raó vaig accedir-hi. En arribar vaig allotjar-me en casa de ma germana i durant sis o set anys vaig estar treballant de valent per estalviar els diners necessaris per a comprar-me un pis i casar-me amb la meva estimada. Quan vaig aconseguir-ho, l’Amèlia va venir-se'n a Barcelona i, tot i que al principi va ser dur per ella, ja que no veia a la seva família, va acabar acostumant-s’hi. De mica en mica els nostres estalvis van anar augmentant, igual que la nostra família. Vam tenir cinc meravellosos fills, als quals vam intentar transmetre’ls els nostres valors: la importància de treballar i ser conscients que el més important és tenir un sostre sota el qual viure i un plat a taula ple de menjar.

Escrit per C. Cubero (B2C)

Dietari #12: deixant Mequinensa

L’avi Antonio va néixer a Mequinensa el 22 de febrer de 1936. A mesura que anava creixent jugava com qualsevol nen, però amb l’excepció de que acompanyava al seu pare a caçar per poder portar el menjar a casa. Quan va arribar a certa edat, va començar a treballar a la mina amb la seva família i altra gent del poble. A mesura que passaven els anys sortia amb els seus amics fins que, finalment, va conèixer a la Mª Pilar. L’avi era uns anys més gran que ella, així que quan l’avi va complir la majoria d’edat va poder escollir marxar cap a Barcelona, tot i això, no va voler. Però, la seva mare li va obligar a marxar per trobar feina perquè a la mina del poble moria molta gent a causa de la perillositat que comportava treballar entre roques. Així doncs, l’avi va deixar el poble, alguns membres de la família, la seva novia, la Mª Pilar que uns quants anys després seria la meva àvia, i els amics.

L’avi va deixar tot allò amb una gran tristesa, perquè deixava enrere tota la seva vida. Malgrat això, es va reunir a Barcelona amb uns membres de la família que anteriorment ja havien marxat del poble i va buscar feina. Durant uns anys, l’avi va trobar en falta tota la gent que va deixar al poble, encara que es comunicaven per cartes. I, a més, sentia impotència per haver marxat involuntàriament.

Finalment, l’àvia va marxar del poble i es va reunir amb l’avi. Ella va buscar feina i, uns anys més tard, es van casar i van començar una vida en comú. Tenint tres fills i, anys després, tenint quatre néts.

Seixanta-nou anys després d’haver marxat del poble, l’avi troba a faltar molt el poble i, fins i tot, sent una mica de ràbia per haver marxat i, a més, sovint pensa com seria la seva vida si mai hagués marxat. Tot i això, està molt feliç de la família que ha format i dels èxits de tot els membres d’aquesta.

Escrit per H. Aguilar (B2C)

Dietari #11: un viaje vital

A los 20 años, en plena época franquista, dejé mi Castilla y León natal para buscar oportunidades en Barcelona, específicamente en L'Hospitalet de Llobregat. La decisión de partir fue difícil, ya que dejaba atrás los vastos campos de mi juventud y el eco de la historia que permeaba cada rincón de mi tierra. Sin embargo, la necesidad de un futuro diferente guió mis pasos hacia la ciudad condal.

Barcelona, en aquella época, era una mezcla de tradición y cambio. En L'Hospitalet, encontré empleo en correos, un trabajo que me conectó con la ciudad de una manera única. Recorría las calles familiares de la ciudad, entregando cartas que llevaban consigo historias de diversos rincones de Barcelona, y así fui tejiendo mi propio relato en cada esquina.

Fue en una de esas entregas que conocí a la mujer que se convertiría en mi compañera de vida. Entre sellos y postales, nació un amor que floreció en la diversidad de la ciudad. Juntos, formamos una familia en L'Hospitalet, con dos hijos que crecieron entre las calles y parques que ahora llamábamos hogar.

La política franquista impregnaba la atmósfera de la época, pero en nuestra casa, las raíces de Castilla y León se mezclaban con las nuevas experiencias que Barcelona ofrecía. Las conversaciones en la mesa familiar reflejaban tanto las preocupaciones del momento como los recuerdos de la vida en la tierra de origen.

Al llegar a los 90 años, reflexiono sobre la travesía de aquel joven que decidió cambiar de rumbo en busca de un futuro. Barcelona y L'Hospitalet se convirtieron en testigos de mi vida, un viaje que, a pesar de las dificultades, se llenó de amor, trabajo en correos y la construcción de una familia sólida que ahora es el legado de mi historia migratoria.

Escrit per C. Martín (B2C)

Dietari #10: la lluita per una millor vida

Maig 1951

Tinc 14 anys, i avui per primer cop deixo enrere el poble on m’he criat. Avui agafo un tren que em portarà una nova vida, me’n vaig a la gran ciutat, a Barcelona. Simplement els meus pares volen una millor vida per a mi, mentre ells es queden amb la resta de la familia al poble, jo començo una nova vida. Però ells saben que tornaré a visitar-los, sempre hem estat molt propers.

Setembre 1951

El que em pensava que seria un nou començament ha acabat sent el meu pitjor maldecap. La casa al carrer Princesa que els meus pares m’havien parlat tan bé, on vivien uns familiars llunyans però molt amables ha resultat ser mentida. He acabat tornant a casa amb por, molta por. El barri no era tan idílic com me’l van plantejar: a partir de les 17 era millor no sortir. I els familiars… Prefereixo no pronunciar-me, però no els tornaré a veure mai més. Encara que amb molta pena, torno a Cihuela, el meu petit poble de Soria, però almenys un cop més a prop de la meva família.

Abril 1954

Qui m’ho diria! Torno a Barcelona, una segona oportunitat a la ciutat. El meu tiet Jesús ha trobat treball a una fàbrica de sabons, i no es pot desaprofitar aquesta situació. Ell i la seva dona, els quals no han tingut cap descendència, comencen a fer les maletes i la seva alegria ilumina a la resta de la familia. Però més m’ilumina a mi quan m’ofereixen anar amb ells. Encara que molt feliç, el meu estómac es remou només de pensar en la experiència anterior, però com que ells, no puc desaprofitar-ho, així que el mes que ve agafem els tres un tren cap a Barcelona.

Maig 1954

Qui em diria a mi que amb 17 anys estaria treballant a una casa. No he anat a viure amb els meus tiets, he estat d’interina en aquesta casa desde que vaig arribar, però no em puc queixar. Són gent estirada però molt amables, molt més que aquells familiars. Treballo de 8 a 20 i el sou no és el deseable, però pitjor ho estaria passant a Cihuela. No obstant, trobo a faltar a la meva família. Últimament m’arriben cartes d’un poble al costat del meu amb el nom de Lucio Vicioso, què estrany! Jo no conec a ningú amb aquest nom. Continuo llegint i és amic d’un amic del poble, què simpàtic!

Agost 1954

L’última carta que em va arribar del Lucio deia que vindria a visitar-me a Barcelona, i aquí estic, preparant-me per veure’l, estic molt nerviosa.

Novembre 1954

Fa molt que no escric aquí, però tot va sortir bé. El Lucio ha trobat treball aquí i jo he deixat de treballar a la casa, i estem en procés de comprar-nos un pis i així poder donar la oportunitat als familiars de que vinguin a visitar, i fins i tot, quedar-se fins trobar una vida estable a la gran ciutat. 

Escrit per L. Vázquez (B2C)

Dietari #9: Sobre cuándo vine a España

Cuando tenía sólo cinco años, dejé mi Armenia natal con mis padres hacia España en busca de nuevas oportunidades. Para mis padres no fue fácil salir de casa, pero la situación en Armenia se volvió aún más difícil. Por falta de trabajo tuvimos que mudarnos a España, donde vivía mi tío y nos ayudó a construir una vida mejor. 

A pesar de la nostalgia y la necesidad de encontrar seguridad financiera, los primeros días fueron muy difíciles, siendo el idioma y las diferencias culturales obstáculos constantes. Pero con el paso del tiempo empezamos a adaptarnos a nuestra nueva vida. Mis padres, siendo muy resistentes y decididos, comenzaron a aprender el español y a buscar trabajo. 

A medida que crecí, me di cuenta de lo duro que mis padres trabajaron para garantizar que mi hermana y yo tuviéramos un buen futuro. Ahora he aprendido a vivir en este país, mi experiencia en este país me ha acostumbrado a esta vida, pero nunca me he olvidado de mi país. 

Hoy, mirando hacia atrás, agradezco a mis padres por haber decidido emigrar a España. Su sacrificio no sólo cambió nuestras vidas sino que también nos enseñó el valor del trabajo duro y la perseverancia. Aunque el camino no siempre ha sido fácil, nuestra experiencia como familia armenia en España ha enriquecido nuestras vidas de maneras que no hubiéramos imaginado.

Escrit per T. Kerobyan (B2C)

Dietari #8: la nova vida a la ciutat

Em dic Maria i vaig néixer a Extremadura en un poble entre Badajoz i Portugal l’any 1935, era la segona filla de tres fills, però que el més petit no va poder arribar a l’edat adulta per una afecció, i el meu pare també va morir durant la guerra civil, de forma que no vaig pràcticament conèixer-lo. 

Quan tenia catorze anys la meva mare ens va convèncer d’anar-nos-en a mi i a la meva germana de setze anys, perquè volia que tinguéssim una millor qualitat de vida, però especialment perquè els anys anteriors a aquell moment s’havia incrementat molt la presència de militars i de l’anomenada BSI, una policia secreta franquista, ja que en el poble s’amagaven o passaven migrants portuguesos que fugien del règim de Salazar. Per por que pels republicans portuguesos es fes alguna cosa en contra de tot el poble ens va fer anar del poble, vam anar a Barcelona perquè era una gran ciutat, però perquè un amic de la família que era ramader de porcs es dedicava a comprar-los en Extremadura, però els portava cap a Catalunya, vam venir a Barcelona i no una altra ciutat perquè aquest amic de la família ens portaria a mi i a la meva germana amb ell i els porcs. 

Al cap d’uns dies vam arribar i vam buscar feina a la ciutat. Vaig començar a treballar en una fàbrica cosint botons, i finalment vam poder estalviar prou per a aconseguir que la nostra mare també vingués amb nosaltres a Barcelona i així viure aquí, ella va trobar un treball com a ama de casa en arribar-hi i la meva germana i jo, vam fer la nostra vida aquí.

Escrit per R. Navarro (B2C)

Dietari #7: confiar en la via diplomàtica?

El convuls any del 1919 vaig ser testimoni d'un dels capítols més intensos de la lluita obrera a Espanya. Com a treballadora immersa a la voràgine de la vaga de la Canadenca, vaig experimentar de prop l'ebullició social que va marcar aquells dies.

Pertanyia a una classe treballadora sotmesa a dures condicions laborals, on les jornades extenuants i els salaris miserables eren moneda corrent. Els ressons de la Revolució Russa ressonaven a les nostres consciències, i l'espurna de la resistència obrera s'avivava al si de fàbriques i tallers. Va ser llavors quan la Federació Nacional de Treballadors de la Terra i la Indústria, sota l'estendard de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va alçar la veu en defensa dels nostres drets.

En aquells dies, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) també va tenir un paper crucial. Amb ideals reformistes, buscaven canalitzar les demandes obreres dins del sistema polític vigent. Tot i això, la CNT advocava per un canvi radical, l'abolició del sistema capitalista i la instauració d'una societat autogestionada pels mateixos treballadors.

La vaga de la Canadenca, que va esclatar en solidaritat amb els treballadors acomiadats de la Companyia Transatlàntica, va esdevenir l'epicentre de la lluita. L'ocupació de fàbriques, la paralització de serveis i la unió de forces entre sindicats anarquistes i socialistes van crear una amalgama de resistència que desafiava les estructures establertes.

Com a treballadora, em vaig sumar a les files de la CNT atrapada entre les esperances d'un canvi profund i la incertesa dels enfrontaments amb les forces de l'ordre. Els carrers de Barcelona van ser testimonis de les nostres marxes, de la solidaritat entre companys de ideologies diferents i de l'enfrontament amb la patronal i el govern.

El conflicte va culminar amb la signatura del Pacte de Sant Sebastià el 1930, unint a diferents forces polítiques en la lluita contra la monarquia. Encara que aquell capítol es va tancar, les empremtes de la vaga de la Canadenca van perdurar a la memòria col·lectiva. El xoc entre la visió anarquista de la CNT i l'estratègia política del PSOE va deixar marcada una època que, sens dubte, va contribuir a convertir-se en polític i social d'Espanya.

Escrit per C. Pérez (B2H)

Dietari #6: el camí armat de la Revolució

Les inquietuds que teníem havien arribat al punt d’encendre la metxa de la revolució. En el meu cas, com a mare, sempre havia intentat donar el millor de mi per a les meves filles, tot i que això impliqués nits sense dormir, dies sencers treballant i entregar-los la meva vida. Una cosa és sacrificar-te tu i l’altra és veure com les persones que més estimes també pateixen els efectes d’un sistema opressor i injust. 

Quan arribes al punt de desesperació absoluta, t’agafes a qualsevol taula de salvació. I la meva va arribar-hi de la manera més inesperada. Un dia, quan començava el meu torn a la fàbrica, una companya -de la qual no sabia ni el nom- em va entregar un sobre amb el segell de l’empresa. Era igual al que van lliurar a la meva germana quan la van acomiadar, feia ja dos anys. No sabia si sentir por o allegeuriment. “S’ha acabat. Per fi s’ha acabat”, vaig pensar. 

Vaig decidir amagar-me una mica per obrir-lo, i així m’estalviava la vergonya que tothom sabés què hi havia escrit. Per a la meva sorpresa, s’hi llegia:

“Sabem que ets de les nostres. Vine aquesta tarda a la direcció que trobaràs a sota. Les teves filles també hi seran ben acollides. Som la teva única esperança.”

Però no estava signat per l’empresa; estava signat amb unes lletres que jo ja havia vist, però encara no sabia què volien dir: CNT. Vaig confiar cegament en la persona que m’hagués enviat aquest missatge; i vaig decidir que aniria a veure’ls. Al cap i a la fi, què tenia a perdre? 

Vaig estar allà unes cinc hores, conversant amb tota mena de gent. Es tractaven com germans i van escoltar atentament tot el que jo tenia a explicar. Moltes de les dones que hi havia sentien el mateix que jo: la ràbia de veure com els seus fills eren explotats a canvi del lucre dels altres, la culpa de no poder fer-hi res si vols que mengin i la necessitat d’un canvi imminent.

Van explicar-me que en tres dies tot allò canviaria, i que estaven intentant fer arribar la notícia als màxims possibles, sense que els “de dalt” se n’assabentessin. També em van advertir que si accedia a ser una “dels seus” havia d’entregar-me en cos i ànima a la revolució, ja que “ells” també sabien com defensar-se. El 5 de febrer de 1919 va començar tot. 

Tal com m’havien avisat, “ells” també tenien ganes de lluitar, o més ben dit, de frenar la nostra. Havien creat els anomenats “sindicats grocs” per poder fer-nos front, i el conflicte en poc temps va arribar a les armes. Tant ells com nosaltres ja no dubtàvem a fer servir la pistola si calia, i jo vaig posicionar-me en contra de tot això, com és evident, fins que un dia, en un acte de supervivència, el foc va ser la meva única alternativa.

I així, sense adonar-me’n, m’havia convertit en una més de tot aquell engranatge d’estira-i-arronsa, de violència i decadència, i de la impossibilitat de l’humà de vetllar pel que té al costat. 

Centre Penitenciari La Model

8 de març, 1919

Escrit per P. Delgado (B2H)

Dietari #5: la veu de l'Emma

La meva experiència durant la vaga de la Canadenca de 1919 va deixar una gran empremta en la meva memòria. El meu nom és Emma García, i des de ben petita he estat compromesa en la lluita pels drets laborals i socials de les persones, convertint-me en una forta i constant defensora del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE).

Provinent d’una família obrera de Barcelona, no podia seguir veient les condicions inhumanes de treball a la fàbrica coneguda com “La Canadenca”. Aquesta era coneguda pels baixos salaris, per les jornades esgotadores i per l’explotació que la gent treballadora havia de patir. Això va ser la gota que va fer vessar el got i el causant de les flames que van encendre les protestes. Juntament amb els companys del partit polític al qual pertanyia, ens vam unir a la vaga amb l’esperança de millorar les nostres condicions laborals.

Aquest conflicte va ser causant d’una violència social, materialitzada en el fenomen del “pistolerisme”. Els pistolers contractats pels empresaris i les autoritats ens van ofegar la nostra lluita amb la violència. Aquests van ser els causants de l’assassinat de dirigents obrers i d’empresaris a càrrec de determinats grups d’acció dels sindicats obrers. Tot i això, enmig d’aquest caos, el compromís amb la meva causa és va fer encara més gran i fort.

Com a activista, vaig treballar per resistir a la violència dels pistolers. Els sindicats, especialment els coneguts com “sindicats grocs”, van formar grans tensions dins del moviment treballant juntament amb els empresaris i les autoritats. En aquest moment la meva lluita va ser doble.

Tot i que la vaga de la Canadenca no va satisfer totes les nostres reivindicacions, vam aconseguir un augment salarial, una jornada de 8 hores, readmissió d’acomiadats i llibertat per als detinguts. 

Escrit per L. López (B2H)

Dietari #4: pensaments d'una treballadora treballadora

Era l'any 1919, i la meva vida com a treballadora a Barcelona estava marcada per la duresa de les jornades laborals i les difícils condicions en què les fàbriques ens tenien submergits. El meu nom és Maria, i dia rere dia, amb els meus companys, m'enfrontava a l'explotació a la fàbrica tèxtil on treballava.

La Canadenca, una gran empresa tèxtil que havia arribat a Espanya des del Canadà, controlava les nostres vides en els torns de treball i els salaris. No obstant això, les flames de la resistència van començar a cremar als cors dels obrers.

De la mateixa que em passava a mi, també molts dels meus companys van optar per afiliar-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en busca de condicions laborals més justes. Aquest sindicat va proclamar la vaga de la Canadenca, que es va convertir en un punt d'inflexió en la nostra lluita per drets laborals. Les tensions augmentaven, i el pistolerisme, aquesta pràctica de contractar matons per reprimir les vagues, es feia cada cop més evident. En la fàbrica el sindicat groc intentava guanyar-se la confiança d'alguns companys, prometent millores il·lusòries mentre minava la força dels sindicats autèntics que buscaven un canvi real.

Cada cop nosaltres, les dones, ens podíem permetre jugar un paper crucial en aquesta lluita. L'Associació Nacional de Dones Espanyoles era un espai on ens podíem organitzar i expressar les nostres demandes específiques.

Escrit per H. Serrano (B2H)

Crítica amb els ocells d'Aristòfanes

Els ocells d'Aristòfanes és una obra teatral de comèdia clàssica del dramaturg atenenc Aristòfanes escrita sobre l'any 414 aC. L'obra original està escrita i dissenyada amb molta mitologia grega, on la majoria dels personatges són mitológics o formen part de la religió hel·lènica, la professada a les poleis gregues. Nosaltres vam anar a veure una adaptació de l'obra clàssica, on tots els personatges antics i mitològics van ser substituïts per personatges moderns i actuals, encara que matenien certes característiques de la seva personalitat que tenien com a personatge mitològic.

L'obra original era una crítica a la democràcia (la forma de govern del poble creada a Atenes), a més també d'una denúncia de l'ésser humà, que destrueix el seu propi sistema i se'n va a destruir el sistema de les aus destruint-se també a si mateix. La crítica a la democràcia que va fer Aristòfanes en el seu moment prové del fet que en aquells anys Atenes acabava de perdre la guerra del Peloponès contra el seu major rival (Esparta), és a dir, una lluita de govern (democràcia contra oligarquia) mentre les poleis gregues veien aproximar-se l'amenaça de les guerres mèdiques contra els perses. Pel que fa a la societat, Atenes es trobava en una gran etapa, però políticament era sabut que el parlament grec estava sumit en la corrupció absoluta. Anys enrere havien obligat els ciutadans a dedicar-se únicament a l'assemblea, però aquesta estava controlada per la gent rica que comprava els vots als ciutadans regulars que no tenien gaire interès en les decisions que es prenien. Això va impulsar a Aristòfanes a escriure aquesta obra criticant el sistema que havia acabat en completa corrupció.

L'adaptació no només criticava la democràcia, sinó que criticava la majoria de models econòmics i alguns models d'organització, a m´tes tambés d'algunes situacions que la nostra espècie ha viscut recentment, com és la crisi de 2008, l'auge de la ultradreta a l'Europa central, la Guerra Freda o el nazisme. Amb aquest darrer aspecte també es criticava la no separació de poders, comparant els hutges de Hitler i que tenien relació amb altres poders. La versió actual narra com Pisteter (ja existent a l'obra original) mata la democràcia i ha de fugir. Finalment decideix anar al regne de les aus per dominar-los (com al regiment nazi), però després d'uns problemes els humans acaben intervenint (com a la crisi de 2008), i per salvar-lo l'obliguen a casar-se amb la democràcia.

Penso que és una gran obra, amb un guió excel·lent. És quasi impossible condensar tots els esdeveniments, crítiques i indirectes en el temps. A més, cal destacar que també tenia la dificultat que no era original, sinó que era una adaptació d'una obra clàssica que durava tot un dia. Van reduir la duració en hores i es podria considerar que hi havia més informació i crítica, ja que criticava coses que han passat en aquests últims segles. L'original, en canvi, únicament criticava les coses del seu moment.

Pel que fa a les diverses crítiques aconsegueix criticar tots els punts de vista sense posicionar-se en un punt concret. Per exemple, fa una crítica de com ha derivat el capitalisme des de la seva base de millorar la vida de la gent davant el feudalisme fins a la gran explotació de les empreses als seus treballadors, però en la mateixa escena fa una crítica a què el comunisme pretenent millorar la vida acaba empitjorant la d'altres de forma que acaba per no aconseguir res. De les formes d'organització fa una crítica a l'anarquisme en l'escena del capitalisme i comunisme amb què l'anarquisme és un sistema utòpic i que en la pràctica l'única cosa que fa és dificultar les coses. Penso que en la comparació d'aquests tres sistemes d'organització té molta raó, encara que en ser una crítica només es destaquen les coses negatives, aquests tres sistemes també tenen coses positives, igual que negatives, no hi ha cap sistema perfecte en la pràctica, però la majoria sobre el paper sí que ho són perquè obliden el compoenent psicològic de l'ésser humà, que té un gran pes en aquesta qüestió.

També fa una crítica a la democràcia, que és un sistema massa antic i que ja no té scap sentit, i alhora critica la dictadura, que acaba fracassant. Tot i que els dos sistemes acaben fracassant, només la democràcia triga més temps en fer-ho. Plató en el seu llibre de La República ja va dir que la democràcia és un sistema que acaba derivant en la demagògia i porta a l'oligarquia, per a després d'un temps tornar a la democràcia de forma infinita. En la meva opinió, la democràcia és un sistema no gaire bo, però és el millor sistema polític que tenim si el comparem amb les alternatives reals, però també cal acceptar la natura de la democràcia que va dir Plató, que acaba desapareixent per tornar, sense la necessitat d'una intervenció.

Per tant, penso que la democràcia és el sistema que hem d'utilitzar, ja que és el millor de tots els que tenim encara que realment no és gaire bo. Com a creació humana no pot ser perfecte.

Escrit per R. Navarro (B2C)

Dietari #3: la flama que segueix brillant

A la Barcelona de 1919, els carrers plens de vida amagaven molts secrets i lluites. Entre els edificis industrials que escopien fum negre al cel, hi vivia una noia treballadora que dedicava la seva vida a la fàbrica tèxtil de la ciutat, La Canadenca. Amb els dits gastats i la pell esquinçada per les implacables peces de les imponents màquines, ella era un testimoni viu de l'explotació laboral que omplia la vida dels treballadors.

Els seus ulls mostraven molt de cansament, però també una ardent determinació. Es començava a qüestionar la injustícia que patien dia rere dia. La seva rebeldia es nodria dels murmuris als passadissos, dels crits sords dels companys i companyes que compartien el seu destí. Un dia, en una reunió secreta al costat de la fàbrica, va escoltar com algú parlava d'una organització que lluitava pels drets dels treballadors: la CNT. Es va sumar a les assemblees clandestines, als xiuxiueigs a les cantonades; allò va fer-la més forta, més lliure.

La situació es va tornar més tensa a la fàbrica quan els sindicats grocs, afins a la patronal, van començar a imposar la seva llei. Els treballadors estaven dividits i l'opressió era encara més asfixiant. La nostra protagonista, ara amb una claredat de propòsit renovada, es va enfrontar als sindicats grocs i va defensar amb passió una vida millor quan, al febrer, es va organitzar una gran vaga. Es va posar al capdavant de la protesta, fent front als sindicats grocs i els mercenaris contractats per la patronal. Enmig d'aquest ambient tan hostil el pistolerisme amenaçava més que mai, però amb una valentia que no havia cregut tenir mai, ella va seguir els seus companys de feina a través de carrers plens de tensió i resistència.

La vaga va durar dies, amb enfrontaments constants entre els treballadors i les forces de l'ordre. Moltes vides es van perdre, potser també fins i tot la de la nostra protagonista, però no ho sabrem mai perquè aquestes històries s’obliden.  De vegades sembla que ens centrem tant en com construir un futur, que els pilars del passat s’esquerden i cauen, i amb ells també cau el present i es condemna el futur. La flama de determinació i coratge que van forjar els fonaments d’una lluita contra les injustícies s’apaga i ens envaeix una foscor que ens deixa cecs. La gent ja no vol sortir al carrer a cridar: hem acceptat que ens redueixin a cossos que caminen sense sentit, que obeeixen i que condemnen el passat, condemnant-nos a repetir els mateixos errors dels dies que hem deixat enrere. 

Tot i que la història d'aquesta valent dona no s'explicarà a les escoles, el vostre avi me la va explicar quan teniu la vostra edat. Em va demanar que us l'expliqués quan em preguntéssiu per la vostra besàvia...

Escrit per S. Urpí (B2H)

El desig irrefrenable per germinar

La pel·lícula Germinal (1993), del director Claude Berri, narra la història de l'escriptor Émile Zolá amb la presentació de la societat francesa de 1885 dividida entre treballadors i ganduls. De manera sintètica, s'explica la història d'un home que arriba a una petita regió francesa. És aquesta nova arribada la que fa a l'espectador introduir-se també des d'un inici en la trama, com si fos el personatge principal.

Al llarg d'aquesta pel·lícula es traten diversos temes dels quals es podrien redactar desenes de pàgines: el tracte i percepció de la dona, les dures condicions de trabll, entre d'altres. Tot i així, em centraré en les reflexions dels personatges i el moviment que aquests inicien per tal de crear-ne la meva opinió.

El problema principal surt a la llum en conèixer les condicions dels treballadors i com aquestes empitjoren amb el pas del temps, tant en qüestions de salari, com de seguretat, sanitat i, fins i tot, de dignitat humana. El proletariat no es mostra indiferent davant d'aquesta situació, i per això és el personatge principal i nou arribat (el maquinista), costumat a un nivell de vida diferent, qui decideix iniciar un moviment amb el qual recaptar diners per revolucionar-se. Segons ell, s'ha de construir un món nou i molt més just legalment: s'han d'unir per dictar les seves pròpies lleis. Davant aquesta proposta, un personatge, un personatge secundari pronuncia les següents paraules colpidores: 

- Augmentar els salaris en el marc d'una economia capitalista és un somni. Els obrers només tenen dret a menjar pa dur i fer nens. És una llei sòlida que es basa en l'equilibri de les panxes buides. És una condemna perpètua de fam i de misèria. S'ha de destruir tot: anarquia i res més!

És aquest home, qui deixa sortir un nou pensament. No considera que la pujada dels sous sigui una opció, coneix la seva realitat on no tenen accés als seus desitjos i esmenta que l'única sortida possible és l'anarquia. Escoltant i reflexionant sobre aquestes paraules, no considero que sigui la millor opció. És necessari dir també que mai no he hagut de treballar per poder menjar, atès que sempre he tingut totes les meves necessitats cobertes. No obstant això, valoro el que tinc i em puc fer una idea del que era viure en aquelles circumstàncies. Encara que a mi no m'hagi faltat mai res, els meus avis sí que van haver de treballar dia i nit per aconseguir la vida que tenen ara i garantir també la de la resta de la família. Des que tinc record això sempre ha estat així. En certa manera m'amoïna que les següents generacions no tinguin aquests referents que els recordin com es vivia no fa tant de temps.

Per concloure, la pel·lícula finalitza amb unes paraules per part del protagonista mentre se'n va del poble en què ha viscut aquells llargs mesos. El seu últim discurs transmet una quantitat d'informació que considero essencial. Es parla de la unió de milions de treballadors, de la presa del poder i la justícia. Es defensa el creixent i irrefrenable desig de germinar conjuntament fins a fer explotar la terra.

Escrit per L. Hontoria (B2H)

Dietari #2: ¿hacia dónde me llevas, vida?

Abril de 1956

Hace ya tiempo que le estoy dando vueltas a la idea de irme una temporada a casa de mis tíos. Aún así, el tomar esta decisión me está costando, ya que dejaría a mis padres y hermanos.

Soy la mayor de cinco hermanos y me siento bastante responsable de ellos. Cuando mis padres se van a trabajar, yo me ocupo de cuidarlos, aunque también debo hacer tareas en el campo, cosa que ya me acaba cansando. Mis tías Elvira y Brígida se ocupan de la casa y también de mis hermanos más pequeños hasta que llega mi madre.

Mis tíos me dicen que en Barcelona estaré bien en su casa, con ellos y mis primas, y que allí tendré posibilidades de estudiar, ya que aquí es francamente difícil, porque las escuelas están muy lejos y me tendría que quedar a dormir en la ciudad. Mis padres no quieren dejarme sola, aparte de que tampoco disponemos de recursos económicos para poder facilitarme mis estudios. 

Mi padre cree que las mujeres tienen que quedarse en casa y ayudar en las tareas domésticas, pero yo no me veo toda la vida en un pueblo de Galicia cuidando del ganado y las tierras.

Agosto de 1956

Han venido mis tíos Jesús y Emilia de vacaciones a casa y están intentando convencer a mis padres para llevarme con ellos. Mis primas son más pequeñas que yo, pero nos lo pasamos muy bien juntas. No paran de contarme cosas del colegio y de todos los amigos que tienen. La verdad es que cada vez me apetece más irme con ellos.

Septiembre de 1956

Por fin llega septiembre, preparo mi maleta con las pocas cosas que tengo y me voy con mis tíos. La despedida es difícil, pero la ilusión por empezar algo nuevo es mucho más fuerte. Mis tíos ya me han reservado plaza en un centro de costura. Allí pasaré nueve meses estudiando un oficio.

Cuando termine…¿volveré al pueblo?

Escrit per I. López (B2C)