Paraules com nou, novetat o innovació sempre han tingut connotacions positives per al conjunt de la societat. De fet, el llenguatge publicitari ha pres bona nota palesant fins a l’avorriment aquest vocabulari. Traslladat als éssers humans, Hollywood ha estat sempre un reflex total d’aquesta tendència, on les actrius i els actors han de ser “nous o noves” per a què el públic no s’afarti de veure les mateixes cares i els mateixos cossos, el que col·loquialment es coneix com “la màquina de trinxar carn”.
A d’altres àmbits menys glamurosos, com el de l’educació, on el coneixement és o era més important que l’aspecte físic dels professionals que exerceixen aquestes tasques, semblava que s’havien pogut mantenir al marge de la tendència general, però malauradament el màrqueting, la comoditat, la societat hedonista, la frustració humana i una llarga llista d’excuses per tal de no haver d’implicar-se, no s’han pogut estar de caure en el parany de pensar “Sense esforç és possible”. Per tal d’aconseguir crear aquesta opinió generalitzada, s’han emprat els esquemes aplicats a d’altres activitats, amb un gran èxit.
L’experiència, des d’un punt de vista humà, és la font de coneixement individual i col·lectiva més important al llarg de la història. L’edadisme és la discriminació per raó d’edat. Tothom ha sentit expressions del tipus: “No té paciència perquè és gran” , “No s’ha actualitzat, li ve gran el tema”, “Està pensant en la jubilació”... etc. La podem veure a tot arreu, i com no a l’ensenyament també. Hem passat del docent com a tòtem del saber, respectat i venerat a una persona que es dedica a tapar els forats que va creant aquesta societat deshumanitzada de capitalisme ferotge (educació sanitària, nutrició, seguretat vial, educació sexual, ciberseguretat, educació emocional, etc.) que només valora les persones mentre que siguin éssers consumidors o/i productors.
Quin fenomen d’estupidesa humana ha produït que ens permetem el luxe de prescindir del coneixement i la saviesa humana per canviar-lo per la hipòtesi ocurrent de venedors de fum? Per què tenim tantes ganes de fugir de la realitat per instal·lar-nos en el món de la possibilitat? Què ens fa pensar que una persona amb experiència rebutjarà la novetat si la veu profitosa? Per quin estrany motiu una carrera professional es pot menystenir d’aquesta manera? Per què s’exclou dels debats educatius als professionals que no segueixen el corrent d’opinió de la igualtat malentesa? Per què és tan exitosa la venda del model d’escola feliç? Per què tenim tantes ganes de creure’ns-ho? Teniu alguna cosa a dir?
Escrit per Jesús Perdiguer (professor)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada