Dietari #2: ¿hacia dónde me llevas, vida?

Abril de 1956

Hace ya tiempo que le estoy dando vueltas a la idea de irme una temporada a casa de mis tíos. Aún así, el tomar esta decisión me está costando, ya que dejaría a mis padres y hermanos.

Soy la mayor de cinco hermanos y me siento bastante responsable de ellos. Cuando mis padres se van a trabajar, yo me ocupo de cuidarlos, aunque también debo hacer tareas en el campo, cosa que ya me acaba cansando. Mis tías Elvira y Brígida se ocupan de la casa y también de mis hermanos más pequeños hasta que llega mi madre.

Mis tíos me dicen que en Barcelona estaré bien en su casa, con ellos y mis primas, y que allí tendré posibilidades de estudiar, ya que aquí es francamente difícil, porque las escuelas están muy lejos y me tendría que quedar a dormir en la ciudad. Mis padres no quieren dejarme sola, aparte de que tampoco disponemos de recursos económicos para poder facilitarme mis estudios. 

Mi padre cree que las mujeres tienen que quedarse en casa y ayudar en las tareas domésticas, pero yo no me veo toda la vida en un pueblo de Galicia cuidando del ganado y las tierras.

Agosto de 1956

Han venido mis tíos Jesús y Emilia de vacaciones a casa y están intentando convencer a mis padres para llevarme con ellos. Mis primas son más pequeñas que yo, pero nos lo pasamos muy bien juntas. No paran de contarme cosas del colegio y de todos los amigos que tienen. La verdad es que cada vez me apetece más irme con ellos.

Septiembre de 1956

Por fin llega septiembre, preparo mi maleta con las pocas cosas que tengo y me voy con mis tíos. La despedida es difícil, pero la ilusión por empezar algo nuevo es mucho más fuerte. Mis tíos ya me han reservado plaza en un centro de costura. Allí pasaré nueve meses estudiando un oficio.

Cuando termine…¿volveré al pueblo?

Escrit per I. López (B2C)

Dietari #1: aquell trist palet

20 de novembre, 1965

Avui la Julia m’ha preguntat per què el nom de la seva mare té un “palet estrany” damunt de la “u” i el seu no en porta, si s’escriuen amb les mateixes lletres.

No li puc dir a una nena de sis anys que aquest “palet estrany” està prohibit quan s’escriu el seu nom. Com li expliques que no es pot dir Júlia perquè sona “massa català”? Com defineixes, tan sols, el que vol dir “massa català”, i afirmes que és dolent? Com mires als ulls a una nena de sis anys, amb la innocència més pura que has vist mai, i li intentes fer creure que l’odi a l’altre és tot el que està bé? Que si l’altre no estima, respecta i manté unida la nació no mereix existir? Que el seu nom no pot portar accent, perquè si en portés ja no formaria part de la una, grande y libre? Que ella, pel fet de ser ella i no ell, sempre estarà per sota de, que no servirà per a res sense dependre de, que la docilitat és el seu estat per naturalesa i que no té dret a pensar, decidir, parlar, votar, estimar, riure i viure com mereix?

Ser mestra sempre ha estat la meva vocació. Quan era petita somiava en passar-me hores explicant històries, per arribar a altres persones i transmetre’ls el meu amor etern a la vida, al conèixer, al pensar, al saber i a l'estimar. Però en aquell temps, quan jo anava a l’escola, tot era molt diferent. Vaig créixer amb la idea que hem vingut a aquest món per compartir; compartir tot el que tinguem per créixer junts. Tenia mestres que em transmetien tot allò que somiava traslladar en un futur a nenes i nens per construir un món fratern, però quan va arribar el moment vaig haver de pensar si realment volia endinsar-me en una tasca que ja no es corresponia amb el meu somni. 

Com a filla de la derrota no pots formar part d’allò que ha vençut perquè quan portes el desig de transgredir per bandera és impossible formar part de la maquinària de qui no t’ho deixa fer. Tot i així, en el moment de triar sempre anteposes la possibilitat de canviar que la conformitat, i és el que vaig decidir fer jo. Per molt que sabés que allò al qual m’havia d’enfrontar era una maquinària malvada, perversa i infame, també sabia que no la canviaríem mai si no hi hagués algú disposat a entrar-hi per desafiar-la des de les seves arrels. 

L’única cosa que pot fer canviar les estructures de poder és la presa de consciència dels qui aquestes oprimeixen, i jo no volia formar-ne part sense tenir molt clar que les persones a qui hagués de mostrar el camí tindrien les eines per dubtar de tot i ser crítics amb el món que els envolta. 

He pensat moltes vegades que jo no seria aquí si no fos per la poca esperança que tinc en despertar una espurna en la consciència d’alguna ment jove. Sempre he hagut de ser molt discreta, amagar el contrabandisme de verbs clandestins, d’expressions agitadores, de subjectes en català, de paraules feministes, insurrectes, vives i subversives. Ser filla de la derrota et porta a mantenir-te fidel i no cedir. Aleshores vaig decidir que si jo havia nascut per alguna cosa era per a ser desobedient i que les nenes que tingués la sort d’ensenyar serien rebels, decidides, i valentes, per elles i per totes les que no podrien ser-ho mai.

Aleshores he mirat a la Julia, l'he abraçat molt fort, i amb l’esperança que recordi aquestes paraules per sempre li he dit “el teu nom no té palet perquè la mama no ho ha pogut triar. Lluita sempre perquè tu puguis triar si el de la teva filla en portarà o no.”

Escrit per P. Delgado (B2H)

Un dia a FEDAC Amílcar

Actualment ens trobem en la recta final del curs. Això implica dir adéu als nostres companys, amics i professors per tornar-los a veure el pròxim curs. Alguns alumnes també diuen adéu a l’escola per començar una nova vida, ja com adults.

L’escola ens forma com a persones i és aquí on aprenem gairebé tot el que sabem i utilitzem al nostre dia a dia. Al marge de l’educació acadèmica, l’escola ens ensenya valors, comportaments i en general ens ensenya a viure. 

La vida a l’escola malauradament no és per a tots igual. Hi ha gent que gaudeix molt venint a l’escola, però n'hi ha d’altres que no ho fan. Hi ha persones que veuen l’escola com una presó. És per això que els professors de l’escola Fedac Amílcar es preocupen molt per tal d’intentar fer de l’escola un lloc acollidor i dinàmic del qual puguem gaudir tots.

També hi ha altres factors que encara que semblin indiferents fan que l’escola tingui un aire de felicitat. Entre aquests es troben els colors i la decoració de l’escola i també les activitats dinàmiques que s'hi fan.

D’altra banda, un aspecte clau que ens diferencia els alumnes de FEDAC Amílcar dels alumnes d’altres escoles és el ball. A la nostra escola la gent balla i ho fa de manera normal. Havíeu vist algun cop una escola que dedica hores de classe a ballar? En el meu cas això ha sigut un dels millors records que m’emporto d’aquí. Un dels altres aspectes podria ser la vitalitat del nostre estimat Pare Gerard, el qual sempre ens porta activitats dinàmiques que ens fan comprendre i plantejar-nos com és la vida i com viure una vida satisfactòria.

Escrit per Martina Puerto (B2H)

La meva filla és nova de trinca

Paraules com nou, novetat o innovació sempre han tingut connotacions positives per al conjunt de la societat. De fet, el llenguatge publicitari ha pres bona nota palesant fins a l’avorriment aquest vocabulari. Traslladat als éssers humans, Hollywood ha estat sempre un reflex total d’aquesta tendència, on les actrius i els actors han de ser “nous o noves” per a què el públic no s’afarti de veure les mateixes cares i els mateixos cossos, el que col·loquialment es coneix com “la màquina de trinxar carn”.

A d’altres àmbits menys glamurosos, com el de l’educació, on el coneixement és o era més important que l’aspecte físic dels professionals que exerceixen aquestes tasques, semblava que s’havien pogut mantenir al marge de la tendència general, però malauradament el màrqueting, la comoditat, la societat hedonista, la frustració humana i una llarga llista d’excuses per tal de no haver d’implicar-se, no s’han pogut estar de caure en el parany de pensar “Sense esforç és possible”. Per tal d’aconseguir crear aquesta opinió generalitzada, s’han emprat els esquemes aplicats a d’altres activitats, amb un gran èxit.

L’experiència, des d’un punt de vista humà, és la font de coneixement individual i col·lectiva més important al llarg de la història. L’edadisme és la discriminació per raó d’edat. Tothom ha sentit expressions del tipus: “No té paciència perquè és gran” , “No s’ha actualitzat, li ve gran el tema”, “Està pensant en la jubilació”... etc.  La podem veure a tot arreu, i com no a l’ensenyament també. Hem passat del docent com a tòtem del saber, respectat i venerat a una persona que es dedica a tapar els forats que va creant aquesta societat deshumanitzada de capitalisme ferotge (educació sanitària, nutrició, seguretat vial, educació sexual, ciberseguretat, educació emocional, etc.) que només valora les persones mentre que siguin éssers consumidors o/i productors. 

Quin fenomen d’estupidesa humana ha produït que ens permetem el luxe de prescindir del coneixement i la saviesa humana per canviar-lo per la hipòtesi ocurrent de venedors de fum? Per què tenim tantes ganes de fugir de la realitat per instal·lar-nos en el món de la possibilitat? Què ens fa pensar que una persona amb experiència rebutjarà la novetat si la veu profitosa? Per quin estrany motiu una carrera professional es pot menystenir d’aquesta manera? Per què s’exclou dels debats educatius als professionals que no segueixen el corrent d’opinió de la igualtat malentesa? Per què és tan exitosa la venda del model d’escola feliç? Per què tenim tantes ganes de creure’ns-ho? Teniu alguna cosa a dir?

Escrit per Jesús Perdiguer (professor)

El pas dels anys a l'escola

Si busquem al diccionari la definició d'escola trobem la següent entrada: institució o centre encarregat d'educar o impartir docència sobre unes determinades àrees. Malgrat que el diccionari no s'equivoca, si preguntem a qualsevol alumne què és o què ha sigut l'escola per a ell és probable que no utilitzi ni una de les paraules anteriors. L'escola ha sigut per molts de nosaltres, els estudiants, el lloc on hem crescut, i on hem après a relacionar-nos amb els altres. Allà, hem conegut el significat de l'amistat, del companyerisme, de l'empatia... I alhora, hem experimentat en les nostres pròpies carns la desesperació, la frustració i la decepció amb els altres i amb nosaltres mateixos.

Un dels moments que molts recordem amb especial nostàlgia va ser el nostre primer dia d'escola. Només érem nens i nenes de 2 i 3 anys que entraven per primera vegada a una aula.

Molts ens deixàvem encantar pels dibuixos que les mestres havien penjat els dies anteriors, pels colors de la classe, els jocs, les lletres, i els números que vèiem per tot arreu. Tot era nou, i diferent del que havíem vist fins ara, i només volíem començar aquella nova aventura. D'altres, afrontaven aquesta nova experiència amb por i incertesa i se sentien desprotegits davant aquells 30 nens iguals a ell.

És curiós com mentre uns només volien deixar anar la mà dels pares i començar a caminar sols, d'altres s'aferraven a ella considerant-la la seva última esperança.

Malgrat les diferències que van aparèixer el primer dia, aviat vam començar a interaccionar entre nosaltres i vam iniciar les nostres primeres amistats, alhora que anàvem descobrint i ens anàvem interessant per noves modalitats abans no conegudes a mesura que anàvem creixent.

Amb el pas dels cursos, també passava el temps per a nosaltres, i a poc a poc vam anar deixant de ser els nens petits que érem quan vam entrar el primer dia. Creixíem i la relació entre nosaltres també ho feia. Vam viure grans moments junts, marxàvem d'excursions, i fins i tot de colònies, fèiem treballs en equip i ens ajudàvem els uns als altres en tot allò que podíem fer-ho.

Però no va ser fins a l'arribada del confinament que no ens vam adonar del ràpid pas dels anys. Al tornar d'aquest, ja no érem nens, érem adolescents que entraven a 4t de l'ESO. Havíem madurat. Molts havien crescut, d'altres havien canviat la seva veu infantil i a molts els hi havia marxat la mirada d'innocència. Aviat vam començar a ser conscients que estàvem a les portes de Batxillerat, i vam haver de dir adéu a companys i amics que perseguien altres aspiracions. Així va ser com ens vam enfrontar a l'estigmatitzat Batxillerat.

Avui, a 2n de Batxillerat i mirant enrere, ens adonem de tot el que hem viscut a l'escola i de com aquesta ha influït en els nostres comportaments i valors actuals. Ja no som nens, molts tenen ja divuit anys i altres estem a punt de complir-los. Ens sembla increïble com fa res vivíem el nostre primer dia a l'escola i ara ens afrontem a l'últim en aquesta.

Malgrat que hagin passat setze anys, ens trobem amb els mateixos sentiments que quan vam entrar per primera vegada. Molts de nosaltres vivim aquests últims dies amb alegria i il·lusió de començar una nova etapa, de poder estudiar allò que ens agrada, i poder establir nous vincles i relacions. Però alhora, amb tristesa, incertesa i por de deixar enrere allò conegut, aquell lloc on hem passat tant de temps, i sobretot aquelles persones amb les quals hem compartit tants anys.

I és que, malgrat el pas del temps, l'escola, els mestres i les classes continuen igual que quan les vam conèixer, però nosaltres som totalment diferents.

Així, els deixem enrere, amb la certesa que l'any que ve seran nous nens els que coneixeran per primera vegada l'escola i adolescents nous els que sortiran d'ella, seguint el mateix camí que hem fet nosaltres.

Escrit per Nerea Córdoba (B2C)

Una segona casa, una gran família

En el nostre centre escolar sempre han destacat les activitats lúdiques. Eren moments, hores, minuts, dies o segons de desconnexió i connexió interior. Gràcies a elles hem pogut sentir empipament, alegria, tristesa, empatia i un tirallonga d'emocions que només sorgeixen en aquests moments. Sembla que hi ha molta gent que només les deixa veure en aquests petits instants.

En aquest article m'agradaria destacar un moment concret: les convivències a Gombrèn. Aquest és el meu últim any d'escola i puc afirmar que és el record més bonic que em va portar al costat de la gent.

Les recordo amb molt de sentiment. En aquells tres dies i dues nits molts dels meus companys hem sentit moltes coses: hem rigut molt i gaudit més encara. Tinc grans records dels seus carrers rocosos, de les seves cases grans i petites, dels seus cels buidats, de les seves grans esplanades d'herba, dels seus camps de futbol solitaris i de la seva gent silenciosa. Les activitats que fèiem dia i nit ens permetien coneixe'ns una mica més. Ens permetien expressar els nostres sentiments i emocions en cas que ens costés fer-ho.

Amb totes aquestes experiències viscudes a l'escola i, fins i tot amb professors, hem aconseguit ser una escola molt més unida.

Escrit per Martina Romero (B2H)

Trip to London!

A group of 40 students in 1st of Batxillerat have been to LONDON!

We have spent 5 days in London visiting different monuments, buildings, and museums such as Big Ben, the Tower Bridge and the National Gallery, among others. We didn’t go just for fun (although it was), but for learning about English culture, history, and traditions. In addition, we have practiced our English skills and discovered that we are more than capable of having a fluent conversation with native people. 

Monday

We were so excited, we were in a new country for most of us. Therefore, we didn’t realize that  we were there, since we got impressed by Piccadilly Circus and Chinatown. Furthermore, we could see the  Tower of London and stand at Tower Bridge before going to Catford with our host family.

Tuesday

Still with excitement, we had the pleasure of visiting different iconic places such as Saint Paul’s Cathedral and Covent Garden while a guide was explaining us the history of the different amazing places. Moreover, after some free time and having some dinner, we spent the afternoon in the National Gallery and made a last stop in Oxford Street.

Wednesday

We woke up after it had been snowing all night, it seemed as if we were in a film with the streets full of snow. We spent the morning with our guides who showed us some important places; for instance, Big Ben, James's Park, Buckingham Palace… Finally, we visited the British Museum that amazed us with some works of art such as the “Rosetta Stone”.

Thursday

For the fans of Harry Potter, this morning was special, we went to King’s Cross station and to platform 9^3/4. After that, we went to Camden Town, a spectacular market where we bought most of our souvenirs. In the afternoon, for football fans, we visited Stamford Bridge, the Chelsea FC stadium. Finally, we enjoyed ourselves watching the musical Mama Mia.

Friday

Days went by so quickly, we were on our last day. We went to Notting Hill and  visited the real bookshop in the popular film. After having hung out for a while, we visited  Harrods, the most exclusive store in town. We finished our trip with a visit to Natural History Museum.

For us the trip was amazing in all aspects. We were in a lot of places which we always imagined in our minds. We enjoyed everything we did, but on the top are the amazing   museums, the spectacular musical and the fascinating buildings. In conclusion, every single thing we did. It has been one of the best experiences we have ever had.

Escrit pels alumnes de 1r de Batxillerat